Va ser quan fèiem les fotografies per a il·lustrar el llibre Tradicions, mites i creences dels catalans, que l'autor literari, el recordat Xavier Fàbregas, amb el seu encertat diàleg, va glosar les indicacions per captar el Pi de les tres branques, argumentant que era un potent testimoni de símbol vegetal amb molt especial significat. El culte a la vegetació fou molt potent en la mentalitat dels antics habitants de Catalunya, practicants, al igual que altres comunitats primitives, d'advocacions relacionades amb elements de la natura. Aquestes experiències varen anar decandint amb el pas dels segles i el canvi de costums, de manera que, arribant als nostres dies, en queda el record d'alguns ritus, generalment prenent formes d'aire festiu, que son restes d'antigues cerimònies.

En el cas del Pi de les tres branques, hi a també la presència d'altres connotacions de caire més actual, que van pel camí de l'afirmació catalana i les aspiracions com a Nació. Ha estat escollit en tant que símbol de signe identitari, que recull la representació d'anhels d'una bona part del nostre poble. L'aspecte actual del Pi és, més o menys, el mateix que es veu en la fotografia que mostrem, captada l'any 1979. Varem pretendre magnificar una figura impactant i veritablement majestuosa, malgrat ser un arbre mort. La captació de la imatge es fonamentà en donar una silueta ennegrida, estricta, sense detalls, vigorosa, que representes una icona. Un providencial celatge ben contundent, es contraposa a l'element principal.

S'atribueix a la imatge fotogràfica el do de ser un testimoni verídic de la realitat, de no mentir i de actuar com a notari estricte dels fets. Aquesta característica és certa mentre no s'incorpori alguna manipulació en la captació o posterior desenvolupament de la seva gestació.

Mostrem aquí una fotografia en la que es transgredeix la realitat per fer-la més dinàmica, atraient i més "misteriosa" del que en veritat és. Una escena nocturna de carrer es converteix aquí en una il·lusió cromàtica que esdevé singular, insòlita i un tant suggerent.

Els detalls tècnics son molt senzills. Cal cercar un lloc a la nit, en el que existeixin punts de llum (fanals, rètols, semàfors,..) millor de colors diversos. La cambra es prepara a una velocitat lenta , de l'ordre de mig, un o varis segons. A mà alçada s'enquadra la escena i es prem el disparador mantenint la cambra quieta per un instant (s'enregistra així la escena real) i sobtadament es mou la cambra que capta els punts de llum marcant una estela lineal. Depenent del temps breu de la primera fase i de la direcció de la segona, els efectes seran molt diversos. Val la pena fer varies preses de vista, amb moviment diferent ( circular, angular, oscil·lant, etc.), per confeccionar originals de tendència variada i resultat distint.

Aquesta és una imatge que pot considerar-se singular. La seva forma fa pensar en un fet misteriós, una composició imaginaria o alguna manipulació de laboratori. La qüestió no és tan complicada, ja que es tracta d'una fotografia ben real, sense trampes, d'un fenomen que va aparèixer al cel d'un vespre de l'any 1974. El succés fou vist des de varis llocs de Catalunya i la seva naturalesa va trigar uns dies a ser justificada. Hom ho atribuí a un possible incident d'un globus d'observació meteorològica o quelcom de similar. Per descomptat, res de ser un ovni, encara que l'hem titulat així.

La vista està presa des de l'autopista, en un lloc proper a Martorell, circulant cap a Barcelona. Va ser al tornar d'un viatge de feina fotogràfica; al veure l'espectacle, s'arrambà el vehicle a la vorera, es muntà el trípode i cambra 9x12 i s'enregistrà un parell de negatius color.

Valorem l'impacte espectacular i l'efecte plàstic que ens impressiona

Poden existir molts motius per posar l'atenció a un objecte d'us quotidià. En el cas que volem valorar ara, es concentra primer l'experiència del treball fotogràfic i seguidament la simpatia que l'autor sempre ha manifestat per aquest senzill estri, amb una cordialitat provocada, potser, pels records infantils d'una "pistola" enginyada amb agulles d'estendre, manipulades per impulsar petits projectils.

Situats en l'àmbit professional, ens agrada recordar una anècdota. En distintes situacions de diàleg entre professor i alumnes, sovint hom plantejava una pregunta:"convenim que el primer objecte important d'un estudi de fotografia és la cambra fotogràfica, ¿quin creieu que és el segon objecte més important del fotògraf?" Les respostes eren prou variades perquè analitzéssim l'interès que la classe en pes tenia per l'equip de treball. Però ningú encertava on volíem anar a parar, fins que, finalment concretàvem ÉS L'AGULLA D'ESTENDRE. L'estupor general es dispersava amb la justificació dels molts moments en que una agulla solventa situacions d'emergència.

Analitzem alguns casos en que la col·laboració d'una agulla ha estat providencial. Pensem amb les múltiples necessitats d'aguantar, unir, subjectar, etc. que pot facilitat l'agulla. Qualsevol fotografia en que intervenen peces de roba, sigui un catàleg o un vestit que fa arrugues, posat a una model, la bona disposició d'unes estratègiques agulles, invisibles per la cambra, eludeix el problema. Altra quan cal reproduir un plec d'originals en paper o aplanar un pergamí medieval, i no es pot clavar xinxetes o agulles de cap que deixarien un forat imperdonable, l'agulla d'estendre solventa la situació.

Aquí ens permetem donar un consell. Tal com usem l'agulla habitualment, el cap que pressiona te una forma i dimensió que ocupa cert espai notable, involucrant part de l'original; cal manipular l'agulla, desmuntant-la, girant les dues parts de fusta, encarant les cares planes, posant la molla de pressió en el mig de les fustes, introduint les aletes en els solcs on originàriament s'encaixa la molla, o sigui muntar l'agulla al revés. Resulta una punta de pressió petita, prima i de pinçat discret, que ocupa molt poc espai en la vora de l'original que s'ha de fotografiar.

La imatge destacada ens mostra un fragment de l'agulla, valorant la part de la molla que li proporciona la vitalitat mecànica. No li podem negar un cert valor plàstic. Una cambra 6x6 amb material blanc i negre i la il·luminació convenient, quasi rasant , ajuden a valorar el nostre homenatge.