Va ser quan fèiem les fotografies per a il·lustrar el llibre Tradicions, mites i creences dels catalans, que l'autor literari, el recordat Xavier Fàbregas, amb el seu encertat diàleg, va glosar les indicacions per captar el Pi de les tres branques, argumentant que era un potent testimoni de símbol vegetal amb molt especial significat. El culte a la vegetació fou molt potent en la mentalitat dels antics habitants de Catalunya, practicants, al igual que altres comunitats primitives, d'advocacions relacionades amb elements de la natura. Aquestes experiències varen anar decandint amb el pas dels segles i el canvi de costums, de manera que, arribant als nostres dies, en queda el record d'alguns ritus, generalment prenent formes d'aire festiu, que son restes d'antigues cerimònies.

En el cas del Pi de les tres branques, hi a també la presència d'altres connotacions de caire més actual, que van pel camí de l'afirmació catalana i les aspiracions com a Nació. Ha estat escollit en tant que símbol de signe identitari, que recull la representació d'anhels d'una bona part del nostre poble. L'aspecte actual del Pi és, més o menys, el mateix que es veu en la fotografia que mostrem, captada l'any 1979. Varem pretendre magnificar una figura impactant i veritablement majestuosa, malgrat ser un arbre mort. La captació de la imatge es fonamentà en donar una silueta ennegrida, estricta, sense detalls, vigorosa, que representes una icona. Un providencial celatge ben contundent, es contraposa a l'element principal.